A la majoria de mortals els molesta que se'ls passi el cafè. Però no tothom ho esgrimeix com una excusa després de ganivetejar el veí de sota. Es clar que això de les excuses cadascú ho fa anar com vol: Fredi Tres Bandes diu que la culpa és del tac de billar i Lídia diu que són les formigues, que quan caminen per l'antena fan que es vegi tot de neu a la tele. En canvi, el pedant hipocondríac que ensenya les palmeres del seu jardí a tantes dones com pot no té l'excusa del cafè: si de cas, de la ginebra. Però els uns i els altres, al capdavall, són gent normal i corrent que no farien servir la piscina del bloc per cremar-hi els cadàvers de nenes de dotze anys: els veïns podrien veure el fum i sospitar.

Quan va aparèixer el primer llibre de Joan Carreras, una opinió recurrent dels lectors va ser que «Formigues voladores», el conte més llarg del recull, era el més ambiciós, el més reeixit i, alhora, el més personal, un exercici esplèndid de qualitat literària. En el llibre que ara presentem, Carreras ha treballat en la direcció que aquell conte apuntava, aconseguint un magnífic retaule en el qual els personatges, i el mateix lector, s'aboquen a la necessitat de redempció, la intensa fragilitat i l'anhel de tendresa de l'ànima humana.